7 d’abril de 2008

Abisme


Que la meva parella sigui molt més jove que jo em fa sentir bé, em dóna certa seguretat en una edat en la que em queda ben poc temps per gaudir de certes mirades i certs desitjos...el temps passa, i el meu atractiu físic quedarà reduit a un cercle ben petit de mascles...
De moment però, sembla que encara resisteix el pas del temps, i el noi morè i de cara bufona em segueix regalant els seus petons a la galta, mirades i somriures..., és un bombonet ben apetitós.
En Ton ens vigila d'aprop, tot i que mai de la vida dirà rès al respecte, només de tant en tant deixa anar un comentari irònic sobre com agrairé la seva presència aquí o allà, perquè ell sap perfectament, ja que li he dit, que el trobo d'una bellesa sublim.
L'altre dia jo m'acomiadava del noi morè, amb un cop de cap i un adéu amb la ma, es va acostar mirant-me amb ulls de goset abandonat tot dient..."no..." i em va agafar les espatlles per regalar-me els dos petons a la galta de sempre que ens saludem o ens despedim, "déu guapa"... "déu,nen" (li dic nen per forçar una distància que intento mantenir de totes, totes).
Després d'un minuts, quan jo esperava al Ton uns moments, va tornar a acostar-se, i se'm va posar a tocar, braç amb braç, mirant-me per sobre la espatlla, a un pam, què passa? vaig preguntar....rès, va dir, i jo el vaig mirar als ulls amb un desig irrefrenable de besar-lo...
Cada cop més sento que estic a límit de l'abisme, i em fa por de caure-hi un dia d'aquests... Ser tant bell hauria d'estar prohibit.